Teatre

Continuació inventada: Escena VII,

L’ALEGRIA QUE PASSA, Santiago Rusiñol

En Joanet li agafa la mà i li fa un  petó llarg. En aquell moment en Cop de Puny, que els sorprèn, se li tira a sobre, i a empentes la condueix dintre el carro.

JOANET:  Zaira, ets una noia molt especial. No pots deixar que et tractin així!

ZAIRA: Sí, ... massa especial, potser.

COP DE PUNY: Silenci! S’ha acabat! (a Zaira) Passa cap a dins del carro i deixa estar aquest esquifit! I tu (a Joanet) més val que deixis estar els artistes i que et dediquis a la teva feina. M’has entès esquifit?

JOANET: Ets tu qui hauria de deixar-la en pau, brètol! Com pots tractar-la d’aquesta manera? És que només saps utilitzar la teva força d’aquesta manera tan penosa?

COP DE PUNY: Ja t’he dit que més et val que no t’hi fiquis!

En Cop de Puny entra el carro darrera de la Zaira, que hi entra obligada. Tanca la porta amb un cop fort i, un cop dins, se senten terrabastalls i crits d’ell.

JOANET: Obra la porta (picant a la porta del carro) i defensa’t amb el pensament i les paraules, no sols amb la força bruta! Demostra que ets del nivell d’un artista de debò, d’un artista com la Zaira...!

COP DE PUNY (des de dins): Marxa d’aquí d’una vegada!

 En Joanet es resigna, però no marxa. S’asseu en una pedra i espera. Fins que passen uns minuts i en Cop de Puny surt i marxa  sense dir-li res, ni tan sols se’l mira.

 JOANET (S’acosta a la porta del carro i en veu baixa): Zaira? Zaira, em sents? Contesta’m, si us plau, vull parlar amb tu. Surt un moment, si us plau.

 ZAIRA (Des de dins del carro): Serà millor que li facis cas a Cop de Puny i t’oblidis de mi. Només et portaria problemes!

 JOANET: Doncs, saps què et dic? Vull problemes mentre pugui estar amb tu! M’és igual que el Cop de Puny m’expliqui el perquè del seu nom amb un gest, m’és igual que el meu pare em retiri els diners, m’és igual tot... mentre pugui seguir parlant amb tu!

 ZAIRA: Tot això que dius és cert? No! No ho és! Només ho dius perquè surti.

 JOANET: Si no surts tu, entraré jo a buscar-te!

 La Zaira surt del carro amb el cap cot i avergonyida.

 JOANET: Zaira, ... aquell petó... ho sento... jo... no volia...

 ZAIRA: Joanet, tu també ets especial. No ets com els altres que viuen estables en un poblet com el teu. Tu entens l’esperit de l’artista, l’enveges. Tu vas més enllà dels diners i la feina només per menjar.

 JOANET: Em portaries amb tu? Et quedaries amb mi?

 ZAIRA: Em seguiries? Em retindries? No facis aquestes preguntes! Són difícils de contestar.

 JOANET: Ets la única persona que ha volgut escoltar el que el pare anomena cabòries. Ets la única persona que les ha volgut entendre. La única que m’inspira confiança...

 ZAIRA: No somiïs, Joanet, a vegades les coses semblen una cosa i no ho són. És simplement que tu les vols veure així.

 JOANET: No vull només veure passar la poesia, vull sentir-la, vull entendre-la. Lluny de la prosa. El Clown m’ha explicat com és la prosa, i jo no vull seguir sent prosa.

 ZAIRA: Potser la poesia no t’agradaria tant com ho fa ara si ja la coneguessis.

 JOANET: Doncs vull saber-ho per experiència pròpia.

 La Zaira li fa un petó breu als llavis i se’n va a dins del carro mentre arriba el Clown.

 CLOWN: Veig que ja us coneixeu millor, oi, noi? És una veritable joia. La millor bohèmia.

 JOANET: Sí. És magnífica. I, Clown, em sembla que tinc un problema.

 CLOWN: Si ets un adormit com la resta de gent d’aquí, no et puc ajudar. Jo només... (el Joanet l’interromp).

 JOANET: No, no! El meu pare, l’alcalde, va contractar el meu matrimoni amb una noia d’una família important, amb diners, bé, ja saps. (El Clown fa que sí amb el cap) I, em sembla que m’he enamorat. Però no d’ella. D’una altra noia, sense diners, sense família important, sense res que li pugui agradar al pare.

 CLOWN:  Ara veig realment que no correspons a la prosa com tots aquests ignorants! Segur que l’encerto si et dic que la noia en qüestió és la Zaira. Sense diners, sense família important, sense res que li pugui agradar al teu pare,... oi?

 JOANET: Deixeu-me venir amb vosaltres, amb el carro, el mico, el cavall, i en Cop de Puny, si cal! No vull veure passar l’amor, tota la poesia d’aquell ocell lliure. Jo també vull ser-ho.

 CLOWN: Potser et caldrà alguna cosa més que l’afany de llibertat per complir el teu suposat somni...

 JOANET: Expliqui’s.

 CLOWN: Potser no estàs preparat per enfrontar-te al teu pare, a la teva forma de vida, a la teva societat, a l’adormiment, a la prosa...

 JOANET: Sí, és clar que sí. Anhelo la llibertat i la poesia. Vull poesia. Vull oblidar la meva societat i la vida en aquest món, apartat del que és la vida en realitat. La seguiré, seguiré la Zaira, i l’estimaré sempre. Ja mai més no se sentirà sola i trista perquè ara ja sempre em tindrà a mi, i jo a ella...

 CLOWN: Serà millor que em comenci a preparar, que aviat començarem camí en direcció a un altre poble d’adormits... Jovenet, t’ha arribat l’oportunitat de pujar al carro de la poesia...,  tu mateix!

 El Clown puja al carro i arriba l’alcalde amb l’Agneta, que es paren a parlar amb el Joanet.

 ALCALDE: Per fi et trobo, fill! Et portem una notícia riquíssima!

 JOANET: Hola pare, Agneta.

 ALCALDE: Hem estat parlant les dues famílies i hem acordat la data de la cerimònia: serà d’aquí a dos dies! (El Joanet fica cara de sorpresa, però més aviat seria). Què passa, fill? No et fa il·lusió?

 JOANET: Sí, sí, és clar que sí! (Agafant-li la mà a Agneta) És perfecte, oi, Agneta?

 AGNETA: Només penso en d’aquí a dos dies, serà tot tan especial!

 JOANET: (Pensatiu) Sí... especial (recorda les paraules amb la Zaira), massa especial, potser.

 AGNETA: Què vols dir?

 JOANET: Eh?! Oh! Res, res!

 ALCALDE: Bé, serà millor que marxem ja. Vens, fill?

 El carro dels artistes es mou per marxar ja, del poble. El Clown espia per la finestra

JOANET: No, d’aquí a una estona. Tranquils, aneu que de seguida us atrapo.

L’alcalde i l’Agneta li fan que sí amb el cap i marxen.

JOANET: D’aquí a dos dies? D’aquí a dos dies prosa eterna, fins que l’adormiment de la societat em mati. (El carro dels artistes passa per davant del Joanet sense parar) El carro passa, s’allunya, i s’emporta amb ell la poesia que em podria fer feliç, la dona que té el que busco.

     El Clown tenia raó: no estic preparat per enfrontar-me a la meva societat, i al pare, a la cerimònia. La prosa pot amb mi, mentre la poesia s’allunya i s’endú amb ella l’ocell que estimo, l’ocell lliure que ja mai no seré.

     La bohèmia se’n va lluny de mi perquè jo sóc el covard. Jo sóc qui no és capaç de plantar cara i demostrar que sóc poeta, que la prosa no està feta per mi...

     La Zaira, l’alegria, ... passen i s’allunyen de mi... i... d’aquí a dos dies... cerimònia de bodes amb la prosa!

ZAIRA (Parlant sola, per a ella mateixa i referint-se a en Joanet): Era un ocell de debò, però tancat en una gàbia, i no en sap obrir la porta.

            Marta Pujol Morales

Tornar amunt                                           Opina sobre aquest text