Prosa / La foscor blanca

La foscor blanca

El verd m’omple els ulls, el marró m’omple el cos, el roig m’omple els llavis i el blau m’omple el cel. Cada nit s’apaga la claror dels meus ulls per encendre’s la claror del meu cor, perquè penso en qui vull pensar, perquè sóc feliç essent qui sóc i qui seré. Fins fa poc era un núvol lliure dalt del cel, blanc com la neu, difuminant aquelles estrelles d’esperança que s’amaguen darrere  del cel d’il·lusions. Però  a la vegada determinat sempre a anar on el vent em portés, com el temps desitgés. De vegades portant pluges de llàgrimes, altres vegades portant tempestes d’odi envers el món.

Al cap dels dies poc a poc vaig  perdent alçada en aquesta determinació, que semblava ser la llibertat per a apropar-me a la terra, a la gent que mira fascinada el sol i plora a les nits a la lluna perquè volen el seu amor. De cop toco terra i em converteixo en els mals de cap de la gent, en la foscor blanca i densa, en la perdició dels vaixells d’antany, fent companyia als fars, a les fades de l’amor i a les bruixes de la por i la contradicció. Poc a poc em vaig desfent amb els remolins d’un vent que em castiga per haver baixat, però de cop, en el cor d’aquesta foscor blanca s’ofega un crit dins del silenci de la inseguretat. Brilla un estel dins del meu cor, que em dóna ànims i forces per a vèncer aquest cruel mal temps. És l’estrella de la tarda, el sol dins de la meva nit i la lluna del meu amor. Observo pensant què serà. Una damisel·la èlfica? O una d’aquelles fades de l’amor que juguen amb els mortals? M’hi atanso cada cop més i més, i dins d’aquella boira que jo mateix creo poc a poc vaig distingint una silueta. No pot ser un nan perquè  és més alta. No és una damisel·la èlfica perquè té les orelles curtes, però em fa dubtar. La  bellesa que vaig descobrint cada cop que m’hi atanso és sensacional. Em dóna escalfor com el sol en un dia fred i a la vegada em dóna calfreds d’intriga.

De cop se sent una veu. Aquella veu musical m’enlluerna l’ànima. Em diu que no tingui por, que m’atansi tant a ella com el meu cor em dicti. I paro a escoltar el meu cor, però ell està tan ple d’alegria i de sorpresa que no em pot ni sentir. Aleshores recorro a la raó i la raó em diu que aquella imatge és la  bellesa interior de la persona més especial que mai hagués pogut conèixer en centenars d’anys.

Cada metre que recorro cap a ella em dóna un nou sentit a la vida: un nou significat de la paraula esperança. Una nova visió de l’amor, un amor que fins ara havia cregut que no existia. La creença que el futur és meu  i la certesa que aquest futur el vull compartir amb aquesta persona que em fa brillar els ulls verds, envoltats de marró del meu cos,  vivint el roig dels meus llavis transformant-ho en passió. I la il·lusió de tenir el meu propi cel blau, on poder compartir cada segon del meu temps que m’ha  tocat viure. Ofegar-me en un mar d’amor i silenciar la veu de l’odi i la por que regna dins dels cors sense rumb, com va ser el meu abans de descobrir el veritable sentit de les il·lusions.

De cop la boira...                         ... s’ha dissipat.

Tornar amunt                                                                                Opina sobre aquest text